Centre de psicoterapia

972 211 239 / 615 088 114   

Conferències recents

La responsabilitat de la familia en l'adolescència

Intervenció en la taula rodona sobre ADOLESCÈNCIA en el dia mundial de la Salut Mental a Girona

L'adolescència és aquest temps de la vida que queda entre el final de la infantesa i l'inici de l'edat adulta, en un període que no ve només determinat per la maduració biològica i física sinó que ve fonamentalment marcat pels discursos socials que defineixen el que s'espera dels adolescents. Tot això en la nostra moderna societat occidental que no té una prova d'iniciació que marqui de forma clara l'entrada a l'edat adulta.

En les antigues societats no evolutives existia una forma d'iniciació per mitjà de la qual i quan el noi o la noia considerava que estava prou preparat per enfrontar-la, l'individu adquiria un nou nom i passava a ocupar un lloc en el món dels adults del seu grup, havent-li ensenyat abans els coneixements i valors que això comporta. Qui no ho superava o no s'exposava a aquesta prova, quedava exclòs del grup, amb totes les conseqüències que això comportava.

L'adolescència dels nostres joves, no se sap ben bé on comença i on acaba; si amb l'acabament dels estudis, amb l'inici al món laboral, amb la sortida del domicili dels pares... Aquesta franja de la vida que precedeix l'edat adulta és més àmplia i presenta una major complexitat. També podríem pensar, que la prova d'iniciació a la que es veuen sotmesos els joves d'ara l'ha suplert la competència socio-laboral.

Així doncs l'adolescència es tracta d'un temps de la vida, d'un invent de la civilització occidental a partir de la Revolució industrial, caracteritzada com un període en el que el noi o la noia són presos d'una banda com un subjecte al qual no se li atribueix la responsabilitat d'adult i d'altra banda al qual la societat pren fonamentalment com a futura força de treball i com a objecte de consum.

La societat el que espera bàsicament dels adolescents és que siguin bons consumidors i bons productors-consumidors en el futur. Aquest és el lloc que se'ls permet i que se'ls dona per mitjà del bombardeix de missatges dels mitjans de comunicació i d'una ensenyança que va deixant de ser educativa per esdevenir a passos forçats més instructiva.

Aquest temps no està exent de riscos. Si bé per una banda és una etapa plena de sensacions agradables, també és un temps de malestar. Malestar en la confrontació amb els pares, en la busca d'una identitat pròpia, malestar en els canvis físics, anímics i psíquics que no sempre són ben tolerats per un mateix i pels altres. Alguns autors parlen de crisi, fent referència a la gran dificultat i al malestar d'aquesta etapa en la que l'individu està sotmès a continus canvis inesperats que venen de formes impetuoses.

Els qui no poden travessar amb prou èxit aquest temps, corren el risc de desenvolupar més problemes de salut mental, de tenir més dificultats en fer-se un lloc social, de mantenir-se en una dependència infantil de les families o l'estat per mitjà de l'atur i les ajudes socials. Es tracta d'un temps molt ric, en el que s'hi juguen grans reptes, però alhora d'un temps d'un risc considerable.

El temps constitueix el remei natural d'aquesta crisi. No es tracta de voler curar-la, de voler abreujar-la, ni de voler-la combatre, si no més aviat de poder acompanyar-la, acceptant-la i si fossim capaços, saber-la explotar perquè l'individu en tregui el màxim partit possible.

Veiem el paper que hi te la família en aquest procés.

La família no és només el marc afectiu que acompanya als adolescents. La família fa funcions molt complexes i que seran decisives per la constitució de l'estructura psíquica que serà determinant pel desenllaç de la salut mental i la vida. Si aquestes funcions fallen això no deixa de tenir conseqüències.

La família també es veu continuament transformada pel discurs i el pensament social del lliberalisme econòmic. Algunes d'aquestes transformacions han estat un avenç social important que ha contribuït a millorar la vida i en canvi d'altres són més discutibles. Veiem-ne alguns exemples:

Les relacions personals van prenent un caire més utilitarista (m'interesses si em serveixes), i això es va extenent a tots els àmbits de la vida, al treball, a les amistats, i arriba a tocar les relacions de parella i les relacions de dins el nucli familiar.

Les famílies cada vegada van reduint-se més, han desaparegut les famílies extenses en les que convivien tres generacions i la generació del que s'anomena la tercera edat ja no conviu en el domicili dels fills. La necessitat d'autonomia dels fills, la subestimació social cap a l'envelliment i a l'acabament de l'edat productiva, ha anat segregant aquest substracte social, que és vist fonamentalment com una carga per les generacions més joves.

S'incrementen el número de famílies monoparentals i el que és més important, que les funcions de cadascun dels pares es veuen transformades i modificades també.

La ciència mèdica, a través de la reproducció assistida, ha separat la sexualitat de la reproducció. L'embaràs ja no passa sempre per la relació sexual, de la mateixa manera que tampoc passa forçosament per tenir una parella.

Anem entrant, no sense dificultat, en una cultura més laica en la que les separacions i els divorcis són més tolerats.

En el transcurs del segle XX el lloc social de la dona ha canviat, gràcies a la seva incorporació al mercat de treball i a la planificació familiar, però amb el discurs de la igualtat d'oportunitats per tothom la dona s'ha incorporat al mercat de treball, en una societat en la que l'home no ha fet encara una suficient transformació cultural com per compartir les responsabilitats familiars.

Els nois viuen amb recel i no sense dificultat el fet de que les noies amb la seva capacitat d'esforç els hi guanyen terreny en els estudis i ja en moltes professions.

La família actual, transformada pel pensament utilitarista i la filosofia del liberalisme econòmic està evocada a un procés de desintegració i els pares estan considerablement debilitats en les seves funcions.

Les formes de familia tradicional ja estan gairebè desaparegudes o en vies d'extinció, mentre sorgeixen tota una diversitat de noves formes familiars: families monoparentals producte d'anteriors separacions, families de posteriors parelles en les que conviuen fills de parelles actuals i de les anteriors, families amb fills adoptius, persones que escullen viure soles, parelles homosexuals, etc.

Si busquéssim en aquest moment families que responguin a un ideal de familia convencional, segurament ja tindríem dificultats per poder-ne trobar alguna.

La societat està en continua transformació i aquesta transformació també travessa a les families i a la vida de cadascú.

Es tracta d'una societat evocada al gaudi, al disfrutar d'aquells que no es volen perdre res. Una societat transformada per l'avenç científic i per les noves tecnologies, impulsada a la instantaneitat del no haber desperat per assolir les coses. Una societat en la que la solitut cada vegada es fa sentir i pesa més en la vida de les persones.

El resultat d'aquesta equació és un increment de les problemàtiques dels fills, i per tant, de l'adolescència a diferents nivells (escolar, comportamental, social, de salut....) . Els pares cada vegada deleguen més en les institucions les seves pròpies funcions, i les institucions, sovint molt preocupades en mantenir el seu poder, no sempre són eficients i quan duen a terme la seva tasca ho fan sense els afectes que els pares saben posar-hi per anar fent passar les coses de la forma adequada.

L'originalitat de l'individu humà, allò que el fa diferent de les espècies animals, és que ocupa un lloc en el desig dels altres. El nen ocupa un lloc en el desig dels pares, que fa que esperin d'ell una serie d'il.lusions que molt sovint tenen a veure amb allò que ells no han pogut assolir o aconseguir en la vida. Aquest lloc en el desig dels pares marca tota la vida de l'individu.

En l'adolescència sovint el noi/a no s'acomoda als desitjos d'aquests pares i planta cara per fer sentir el seu desig propi a través de les queixes, del comportament, de l'actitut i del seu discurs.

Si els pares són sords, les coses es compliquen. Si ningú a casa escolta això i se subestimen aquestes manifestacions, atribuint-les a la tonteria de l'edat, al no trobar una orella que pugui escoltar, es produeix una involució en la crisi i una complexificació de la mateixa.

Les crisis adolescents que són ignorades o contrariades per la familia provoquen una eclosió de problemes en la vida dels fills que fàcilment poden acabar en un drama (per exemple el començament o l'irrupció d'una malaltia). Hi ha pares i mares que no soporten l'adolescència dels seus fills i la defugen, probablement perque estan avergonyits de la seva pròpia adolescència, que no van saber resoldre adecuadament.

El pare, té una funció important a l'hora d'ajudar-los a mesurar les seves forces, de fer-los adonar-sen dels seus límits, de reconèixer i estimular les capacitats dels fills per viure en societat i alhora de fer-los coneixedors de la llei i les normes que regeixen la familia i la societat.

En el noi el pare és un model a partir del qual ell buscarà la manera de sentir-se un home, de desenvoldre's amb les noies, en les tasques i en la societat. Si el pare no hi és o és sord o mai té temps per escoltar, les coses es compliquen, arribant-se a generar a vegades un rencor important cap a ell, del qual se n'espera un suport d'actitut o paraules que no arriba mai.

La mare, en canvi, que en l'adolescència ja deixa de ser fonamentalment una mare ocupada i preocupada per les funcions nodricies i pels cuidats dels fills, passa a ocupar un altre lloc en la vida de l'adolescent, sobretot si és noia, que buscarà en la seva mare aquell model de dona que ella voldria ser podent-lo superar, una dona que sàpiga fer-se desitjar, que hagi sabut escollir parella, que troba el seu atractiu en saber-se desenvoldre en diversos àmbits de la vida i que a més de ser una dona prou capaç, no deixa de ser una dona que ha trobat la manera de ser erògenament feliç, o que almenys no deixa d'intentar-ho.

Dic això perquè veiem en la pràctica la dificultat de moltes dones, després d'un fracàs de parella, de poder-se refer i resituar-se en la relació amb l'altre sexe). La mare ja no du a terme bàsicament ( i en l'adolescència de forma molt important, sobretot en les filles) una funció nodricia, sino més aviat una funció erògena.

El reconeixement de l'atractiu en la filla, el reconeixement de les seves aptituts i capacitats, l'acceptació de la seva sexualitat i del desig pels nois, preparen una noia en aquest trànsit en un temps gens fàcil en el que cap adolescent té res garantit.

La manca d'una autoritat paterna i la desimplicació del pare en la vida y la formació dels fills pren formes preocupants. Formes que veiem resorgir en conductes violentes com a resultat d'una manca d'autoritat gairabé absoluta.

Aquesta violència els psicoanalistes sabem que és una violència contra el pare, i que només de la capacitat del pare per acollir-la, dominar-la, i canalitzar-la, transformant-la en una activitat creadora, en dependrà la convivència familiar i social, així com la capacitat de pensar del propi adolescent.

Però tal com deia fa pocs dies en una resenya de la vanguardia Júlia Kristeva, escriptora i psicoanalista, presentant un llibre sobre la violencia juvenil, les coses són més complicades del que semblen, no hem d'oblidar que perquè un pare pugui fer la seva funció, les coses primer transiten pel desig de la mare.

Els qui tenim adolescents en tractament veiem que les mares són el primer receptacle de la violència. Avui ningú s'ocupa de les mares, de la seva solitut, del seu cansament després del treball, de les seves dificultats per enfrentar-se als fills quan no hi ha una família nuclear o un clan familiar que les pugui relevar.

La nostra societat no es caracteritza precisament pel compromís cap a la família ni per l'atenció cap els problemes socials. A Catalunya no tenim ni tan sols un diàleg social seriós sobre aquestes necessitats i aquests temes.

La política antinatalista del nostre país (que se situa en el darrer lloc mundial en les taxes de natalitat i en l'edat de tenir fills), la pobresa de recursos mèdico-psicològics-educatius cap als fills amb dificultats, i la manca d'ajudes reals cap a les famílies, configura una situació que és una veritable bomba de rellotgeria per la societat del demà, d'un demà no tant llunyà, que nosaltres potser arribarem a veure.

La primera i més important responsabilitat en la construcció d'aquest fràgil edifici que és la vida d'un fill/a correspon als pares. La seva presència, les seves actituts i paraules construeixen l'estructura mental i afectiva dels fills, i tenen, per tant, un seriós compromís en la seva futura salut mental i en l'esdevenir de la seva vida.

Les angoixes i el cansament dels pares sovint els fa abandonar en les seves funcions i delegar excessivament, la qual cosa té efectes molt perjudicials per els joves que creixen en una considerable solitut. Moltes de les demandes que els pares adrecen a les consultes dels professionals tenen aquest transfons, són pares que ja han abondonat i que venen a delegar-nos una responsabilitat sobre el seu fill/a que ells ja no volen pendre.

Les solucions còmodes (televisió, extraescolars, videojocs...) que permeten als pares descansar desentenent-se dels fills, tenen conseqüències lamentables a la llarga, que retornaran aquest temps que no varen dedicar-lis en forma de futurs problemes.

Ara comencem a veure, per exemple l'efecte dels videojocs en els nens, comencem a rebre nois i noies que han crescut exercitan-se en les maquinetes i veiem com això genera una estructura mental determinada, una forma de pensament i de fantasia, una forma particular de reconèixer i respondre al desig (amb una dificultat de simbolització considerable).

Ara es comença a veure que els nens i nenes que han crescut en els videojocs tenen una estructura mental marcada per aquesta pràctica i segurament unes dificultats diferents (per exemple hi veiem en la pràctica clínica més problemes d'agressivitat, més tendència a les adiccions i major propensió a desenvolupar fenòmens psicosomàtics).

Els pares sovint no veuen i tampoc se'ls ajuda a entendre la importància del compromís personal en la formació i la construcció de la vida dels fills, sobretot quan es té la vida desmesuradament posada en l'èxit professional i en el guanyar diners.

Penseu que si en aquest moment féssim una votació social per posar un horari escolar més adequat a la situació dels nens (un horari no tan fragmentat, que permetés més temps de joc als nens i més temps per la vida en família, tal com es fa en altres països occidentals), segurament la majoria de les famílies votarien en contra.

Això és una mala senyal. Si no s'educa als pares en la importància que representa fer de pares i saber estar en el seu lloc per al futur dels seus fills, si no es reforça amb mitjans adecuats l'ensenyament públic perquè el professorat pugui fer un treball educatiu, si no s'introdueixen altres ideals en la vida dels joves que no passin pel consum i la passió de la imatge, si no es dota la societat de mitjans i ajudes eficaces per fer front als problemes dels adolescents, si no és possible ajudar aquestes mares que tenen problemes amb els seus fills, ens les haurem de veure amb les conseqüències d'aquesta societat del gaudi en la que ningú asumeix responsabilitats sobre els drames humans i socials que van fent estralls en moltes vides i en moltes cases.

Narcís Borrat