Centre de psicoterapia

972 211 239 / 615 088 114   

Conferències recents

les contradiccions de la medicalització

Les contradiccions de la medicalització

La relació entre psicoanàlisi i farmacologia és complexa. Els psicoanalistes reconeixem la validesa de la farmacologia i considerem necessària la seva utilització en determinats casos, però en denunciem el seu abús indiscriminat i el servilisme de la farmacologia a la frivolitat i la superficialitat de promoure l’exclusió de la subjectivitat. A la vegada la farmacologia fomenta l’ individu del consum, del conformisme, del desconeixement de l’existència del seu propi inconscient, de la uniformització i del gaudi impulsat per les drogues.

Sembla que els psicoanalistes hem d’esforçar-nos a demostrar que el poder de la cura per la paraula és prou fort i prou poderós, com per poder reduir l’administració de psicofàrmacs als casos més greus, es a dir, aquells en els que seria impossible poder contenir el sofriment i a la vegada desenvolupar un treball de paraula sense el suport d’un substrat bioquímic. El problema va més enllà d’una posició que idealitzi el treball de la psicoanàlisi o que idealitzi les aportacions de la farmacoteràpia. Cal poder situar correctament quina és la funció que pot fer l’objecte-fàrmac en cada pacient en aquells casos en que és realment necessari. De la mateixa manera, haurem de poder situar també en quins casos la medicació és realment necessària, per no fomentar-ne el seu abús o la seva incorrecte utilització.

En el moment actual, en el context occidental i d’una cultura de la immediatesa que preconitza el benestar individual per sobre de tot, assistim a una gran contradicció: mai les persones havíem estar objecte de la medicació com en el moment actual i d’altra banda va augmentant el nombre de pacients que arriben a les consultes dels diferents professionals de l’àmbit de la salut mental, sense voler medicar-se i demanant ser escoltades.

La incertesa i la por amb que el subjecte de l’anomenada postmodernitat viu la seva fràgil i incerta existència, l’ha convertit en un subjecte més preocupat per la seva salut i la cura del seu cos. Les polítiques públiques de salut recomanen una equilibrada alimentació, fer esport diàriament, fer revisions periòdiques, tenir cura del nivell de colesterol... Assistim en general a una longevitat de la vida i a una medicació freqüent de la mateixa(1). D’altra banda els metges de família administren alegrement psicofàrmacs amb finalitats que pretenen ser preventives i sovint sense cap mena de seguiment. Cada pacient que entra a la consulta del metge de família expressant un problema visiblement emocionat, en surt amb el corresponent psicofàrmac: si està trist en sortirà amb la prescripció d’un antidepressiu, si està ansiós en sortirà amb un ansiolític, si està angoixat potser amb les dues substàncies a la vegada, i així successivament... D’aquesta manera els metges de família, que per les pressions assistencials es veuen obligats a fer “prevenció” administrant psicofàrmacs sistemàticament esdevenen els primers cronificadors i potenciadors de la iatrogènia mèdica (2) (nom que es dona als efectes derivats d’una mala praxi) en l’àmbit de la Salut Mental: Es a dir, generen més problemes dels que resolen. D’aquesta manera moltes coses que podrien ser tractades sense medicar, o amb una mínima o puntual admistració de fàrmacs, per part d’un/a professional que sàpiga escoltar i intervenir per la via de la paraula, esdevenen llargs períodes de medicació, amb totes les conseqüències nefastes que d’aquesta mala pràctica se’n deriven (efectes secundaris, augment de la despesa sanitària, dependència, ignorància dels propis conflictes, cronificació...).

Tot està preparat perquè el subjecte esdevingui un consumidor de fàrmacs del tipus que sigui, La psicofarmacologia és el mercat més rendible. Als anys 70 del segle passat la farmacologia va salvar vides, en el sentit de que permetia “seguir existint” a pacients amb una salut excessivament fràgil. El descobriment d’un eficaç antipsicòtic (Haloperidol), dels antidepressius tricíclics, dels anticonvulsionants (tegretol) i del potents sedants per a contenir una crisi d’agitació (etumina), varen ser d’una gran utilitat. A partir d’aquí l’àmbit de la psicofarmacologia no ha aportat grans novetats, més aviat ha aportat una renovació de productes per tal d’ampliar i innovar un mercat de dubtosa eficàcia i d’un considerable risc. Així constatem que l’antidepressiu més venut en l’actualitat (fluoxetina) no és gaire interessant en la seva utilització en el camp de la salut mental per l’estat d’eufòria que provoca i per l’ampli espectre d’efectes secundaris. L’altre antidepressiu que es recepta majoritàriament, la paroxetina, provoca reaccions adverses molt perilloses amb determinats pacients, que poden arribar als passatges a l’acte suïcides. L’antipsicòtic més utilitzat, la zyprexa, provoca també reaccions adverses molt fortes en els individus que no la toleren i que poden ser de molta gravetat, arribant també als passatges a l’acte suïcides.

Poca broma doncs, tenim un mercat més ampli que als anys 70, però tenim més risc i una banalització considerablement estesa dels efectes de la psicofarmacologia.

La responsabilitat d’aquest fenomen no ve només per la pressió de la potent indústria farmacèutica, que és molt forta. Una col·lega psiquiatra comentava en una jornada recent, que el pressupost per llençar un nou psicofàrmac al mercat, era equivalent a la despesa utilitzada en la indústria de l’automoció quan es llença un nou vehicle al mercat (3). La responsabilitat ve també de la banda de la tendenciosa formació mèdica que exclou la subjectivitat radicalment de la seva pràctica, la qual cosa no deixa de tenir conseqüències. Ja no importa el que els pacients puguin dir al seu metges, Ja fa anys que als metges no els hi cal escoltar res, imbuïts d’un saber inqüestionable sobre el funcionament del cos i de les malalties ells es limiten a explorar per mitjà de proves, diagnosticar i administrar en cada cas la terapèutica més convenient. Aquí el pacient no hi te res a dir: només ha de posar-se en posició passiva i deixar-se fer, i millor que no pregunti gaire, per no ferir les susceptibilitats del narcisisme mèdic.

La formació actual dels metges la fan els laboratoris: els congressos, els viatges regalats, els sopars de treball... l’àmbit de la formació continuada ha passat a ser un domini dels laboratoris i la seva màxima pretensió és vendre...

Tot està preparat doncs perquè un individu d’avui esdevingui un bon consumidor de fàrmacs i resolgui també els seus patiments per la via del consum. Inclús aquells que qüestionen la via del consum i de les terapèutiques convencionals, fàcilment esdevenen consumidors de teràpies alternatives.

A la pressió del consum i a la d’una medicina absolutament atrapada en el mateix consum hi hem d’afegir-hi les pretensions de una suposada cientificitat de l’acte mèdic. A la desconfiança del individu amb si mateix per poder contribuir a desenredar i vèncer el seu propi conflicte psíquic i el malestar que el mateix li comporta, la creença de que un agent exterior li ha de permetre restar passiu en el seu propi conflicte i, en un temps breu, el malestar li serà eliminat sense que ell hagi de fer més esforços per si mateix. Aquesta via es presenta avalada per la ciència mèdica que s’atribueix la nova garantia científica del benestar de les persones, com si de complir un ideal social es tractés. Els ideals de la ciència de poder arribar a explicar el funcionament del individu sense haver d’atendre a la seva subjectivitat ha vingut com” l’anell al dit”a la indústria farmacèutica, que ha vist amb quina força l’argument de “comprovat científicament” serveix per multiplicar enormement el seus nivells de vendes.

Les terapèutiques que prioritzen la medicació en el camp de la Salut Mental redueixen el subjecte de la paraula i del inconscient a un pur objecte passiu de consum. El subjecte esdevé objecte i se’l tracta amb un altre objecte, que és el fàrmac (4). No li cal al pacient ni saber el motiu del seu malestar, els fàrmacs li restituiran aquella homeostasi, aquell equilibri en el que vivia anteriorment.

El supòsit científic que sustenta la investigació i les terapèutiques és el de que el trastorn es localitza en la base d’una disfunció orgànica. Es tractaria de intervenir a nivell de neurotransmissors per tal de restituir el bon funcionament d’aquest òrgan que és el sistema nerviós.

No és per aquesta via que va la psicoanàlisi. Només la via de la paraula permet donar al subjecte del discurs i del inconscient una vida més digna. Un lloc on esdevenir escoltat i respectat en la particularitat del seu propi desig. Aquesta és la forma que ha d’afavorir una solidesa estructural i l’emergència d’un subjecte renovat després de la crisi. Algú que n’ha tret conclusions del seu patiment, que l’ha resolt activament, i que sap millor el que vol.

El que permet constatar la psicoanàlisi i que resulta sorprenent a les altres pràctiques és que el saber necessari per resoldre un determinat malestar, és el mateix pacient que el porta. Això és una novetat en relació a totes les altres pràctiques. En la mesura en que el pacient parla i va desplegant el seu discurs, el saber necessari per entendre el propi conflicte emergeix i permet la seva resolució. No es tracta doncs d’un saber aliè a un mateix, d’un saber tècnic o teòric que calgui trobar en els llibres, es tracta d’un saber que està en un mateix i que fins el moment o bé era desconegut o bé no se li havia donat importància.

La tendència actual als països occidentals és seriosament preocupant, el increment del consum de psicofàrmacs es veu augmentat exponencialment. Actualment amb la incorporació dels antiepilèptics per intentar evitar els impulsos en el tractament de trastorns alimentaris com la bulímia i la obesitat, la imprudent recomanació de l’Agència Europea del Medicament, que aconsella tractar els nens diagnosticats de depressió infantil amb fluoxetina a partir dels 8 anys, la generalització de l’ús de la fluoxetina per tractar els trastorns obsessiu-compulsius i els anomenats trastorns de dèficit d’atenció per hiperactivitat (4),(diagnòstic amb el que es pretén senyalar els futurs delinqüents i violents, obviant i desatenent el conflicte psíquic subjectiu que genera aquestes modalitats del símptoma en cada cas i les possibilitats terapèutiques per mitjà de la paraula).

En un panorama que privilegia la reducció del subjecte a un passiu objecte de consum i d’experimentació, la persistència i la presència de la psicoanàlisi és més necessària que mai, per no esdevenir un “subjecte de la feliç ignorància”.

Hauríem de preguntar-nos si no pot ser aquest impuls a la medicació tan extens en els països occidentals una de les causes responsables de l’emergència de noves formes del símptoma ?. Modalitats que no són més que formes de retorn d’allò reprimit vinculades a un gaudi no regulat pel subjecte. A l’ individu uniforme del consum, del desconeixement del seu propi inconscient, del conformisme, cada vegada li passen més coses que no entén i la seva salut mental esdevé progressivament més fràgil. Tot fa pensar que aquesta medicina que ignora radicalment la subjectivitat en les seves pràctiques i que està tant sotmesa a les exigències de la indústria farmacèutica hi té alguna responsabilitat.

Narcís Borrat i Sunyer

This email address is being protected from spambots. You need JavaScript enabled to view it.

Referències bibliogràfiques:

  1. Lipowetsky,Gilles. LOS TIEMPOS HIPERMODERNOS. Ed.Anagrama. 2003.

  2. Illich,Ivan. MÉMESIS MÉDICA, La Apropiación De La Salud. Barral Editores. Barcelona. 1975.

  3. Elosegui, Graciela. Toxicomanies i Ús Actual Dels Psicofàrmacs. Ponència presentada a les jornades CANVIS I MALESTARS EN LA SOCIETAT CONTEMPORÀNEA. Girona. 2005.

  4. Bassols, Miquel. LA PROMESA PROZACH. Publicacions de la ELP-Catalunya.2006.