Publicacions

L’acte suïcida no es redueix només a una qüestió psicopatològica.
En la història de la humanitat hi ha exemples de tota mena que fan referències a etiologies molt diverses.
Darrerament estem veient amb molta freqüència suïcidis d’individus que moren per un ideal. ¿Ens atreviríem a dir que aquestes persones estan malaltes? Segurament no ho estan però si que la relació que estableixen amb els seus ideals és molt qüestionable i segurament no és la més desitjable.
El que vull dir és que el suïcidi es un acte humà que pot respondre a etiologies molt diverses i que pren el seu sentit segons la percepció que cadascú té de l’existència, percepció molt vinculada als discursos de la societat i la cultura.
La psiquiatria atrapada en la corrent fenomenològic-descriptiva dels DSM que és la que convé als potents mercats farmacològics, està deixant de vincular aquest símptoma a les grans malalties psiquiàtriques (melancolia, paranoia, neurosis) en relació a altres patologies o problemàtiques (malalties físiques o invalidants, pobresa, sobreexplotació) per reduir-la a un fenomen separat de tota estructura.
Actualment un terme tan carregat de significació i tan inserit en la història de les civilitzacions i les cultures, ha desaparegut del manual de psiquiatria de moda. En el seu lloc hi trobem altres termes que no ens diuen gaire res (trastorn de l’estat d’ànim, depressió, trastorns distímic, trastorn bipolar, trastorn ciclotímic).
Intentarem contrapesar aquesta tendència a l’empobriment de la psiquiatria amb les aportacions de la psicoanàlisi sobre el tema, en una referència bàsica a Freud i Lacan.
En Freud els suïcidis han de ser pensats des del cos teòric de l’Edip que vincula l’acte suïcida d’una banda a l’agressivitat i d’altre banda a la identificació.
Al 1920 escriu l’esclariment que la psicoanàlisi aporta a l’enigma del suïcidi és que no troba l’energia psíquica per matar-se qui, en primer lloc, no mata a la vegada un objecte amb qui s’ha identificat, ni qui, en segon lloc, no torna cap a si mateix un desig de mort que anava adreçat a un altre.
El drama edípic culmina en una articulació lògica de l’agressivitat i la identificació per la relació al Fal·lus (al significant del Desig).
La identificació constitueix la forma més primitiva d’enllaç afectiu a un objecte en la que per una transformació regressiva, el Jo duu a terme una introjecció de l’objecte.
En la interpretació del suïcidi no s’ha de confondre l’objecte de la identificació i l’objecte de desig. L’objecte de desig s’escamoteja, desapareix, en canvi l’objecte d’identificació el trobem en el temps de la constitució subjectiva en la que l’ésser, en una relació eròtica es fixa a una imatge que l’aliena. D’aquesta manera el Jo es desconeix a si mateix.
L’altre aportació important de Freud al suïcidi va ser en l’aclariment del mecanisme de la melancolia. En dol i melancolia (1917) escriu que en el melancòlic l’ombra de l’objecte recau sobre el Jo, fent referència a que la relació ja no passa entre el Jo i l’objecte, si no que passa entre un Jo transformat per la seva identificació a l’objecte i la instància crítica d’un Sobrejò ferotge que el sotmet a un masoquisme moral.
A Freud no se li escapa que darrera d’aquests mecanismes sempre hi ha una satisfacció libidinal i que el mecanisme de la melancolia i de la neurosis obsessiva no són tant llunyans : el torment indubtablement plaent que el melancòlic s’infringeix a si mateix, presenta moltes analogies als fenòmens de la neurosis obsessiva, la satisfacció de tendències sàdiques i l’odi adreçat a un objecte, però retret al Jo pel propi subjecte (dol i melancolia).
Així doncs per Freud el suïcidi es plantejaria dins la psicopatologia de la vida quotidiana, tractant-se de diferents possibilitats, segons la significació particular de cada cas: identificació histèrica, identificació melancòlica, pulsió de mort, parricidi, sadisme, agressivitat, volta cap a si mateix, fracàs de l’instint de conservació o càstig de culpabilitat inconscient.
Lacan planteja una altre manera d’entendre el suïcidi, sense abandonar la metapsicologia freudiana però incorporant-hi la lògica del significant en un primer temps i en un segon temps la lògica del fantasma.
D’acord amb aquestes dues lògiques podem situar el suïcidi en l’estructura subjectiva. Hi ha tres grans estructures segons la relació del subjecte al desig i el gaudi, segons el seu pas i la seva posició en la castració que és allò que fa girar tot el complex d’Edip.
Aquestes tres estructures són: la neurosis, la psicosis i la perversió. En la neurosis i la perversió hi ha fantasma i en la psicosis no perquè la falla estructural en la relació del subjecte amb el significant és anterior a l’Edip.
En primer lloc Lacan pren el terme passatge a l’acte de la psiquiatria, que defineix la brusquetat de conductes que precipiten el subjecte a l’acció i que provoquen talls en la vida mental i precipiten l’individu a l’acció (agressió, suïcidi, delicte, comportament pervers…).
Delimitant millor aquest terme planteja que és com una sortida d’escena del subjecte, en la que, igual que en una defenestració o un salt al buit, el subjecte queda reduït a un objecte exclòs. Això no vol dir que no hi hagi en joc la dimensió del Desig de l’Altre, però aquest acte no correspondria tant a un missatge a desxifrar, a una ruptura violenta del marc del fantasma que és el que assegura una consistència al subjecte.
Alienació-separació: En aquesta operació lògica explicada per Lacan mitjançant els cercles d’Euler, es tracta d’establir la dependència del Subjecte respecte de l’Altre.
És el que Lacan anomena el VEL de l’alienació que comporta una elecció forçada. En l’exemple de la bossa o la vida, renunciar a la bossa significa quedar amb una vida mutilada, amputada de la bossa (la llibertat), però optar a la bossa renunciant a la vida és perdre les dues.
La confrontació del subjecte amb el camp de l’Altre planteja com es trobarà el subjecte en la falta de l’Altre. Lacan diu que en aquest lloc s’inscriu el gaudi i que es funció de la pulsió restaurar en el subjecte la seva pèrdua de ser. En aquest lloc del sense-sentit doncs és on Lacan hi posa un objecte inventat, l’objecte a , que no és cap objecte concret però és una idea que fa referència a l’existència d’un buit, d’una resta, i als objectes de la pulsió parcial, provocant un efecte de buidament de gaudi en el subjecte.
Es tractaria de la lògica de la relació entre l’amo i l’esclau, que Lacan pren de Hegel, a través de la qual l’esclau troba una forma d’alienació a un amo que gaudeix d’ell, de la qual no està tan clar que se’n vulgui alliberar.
En la neurosi l’existència de la separació li permet al subjecte preguntar-se ¿Què vol l’Altre de mi?, i per mitjà del sense-sentit el subjecte pot arribar a trobar quelcom de la determinació significant que configura la veritat del que és i del que vol.
A l’obsessiu li ve molt bé tenir un amo al qual sotmetre’s. D’aquesta manera evita preguntar-se sobre el desig de l’altre i posant la seva vida al servei de grans ideals s’assegura l’amor dels seus semblants. El seu malestar que genera agressivitat, derivada de la gran dificultat de poder reconèixer i donar curs al desig de l’Altre, sempre podrà ser atribuït a algun amo al que odiarà i s’hi sotmetrà alhora.
El suïcidi melancòlic no és un acte, com en la neurosi o en la perversió, es tractaria d’una certesa de gaudi, d’una crida de l’Altre al subjecte en que l’Altre no està mancat de res.