Publicacions

Com ha canviat la clínica psicoanalítica? On ens trobem ara?

Jornada de Psicoanàlisi virtual el 20/03/21

Abans de Freud i la psicoanàlisi, a partir de Philippe Pinel, això és a principis del segle XIX, s’obre una porta nova a un saber sobre el patiment psíquic, obrint les institucions psiquiàtriques al saber científic i canviant la denominació de boig per alienat mental. Abans d’aquest alienista francès en aquest tipus d’institucions s’hi sumaven, com a una presó, tot tipus de persones que no s’ajustaven a la norma de la societat. Delinqüents, dissidents i gent estranya, tot aquell que no s’ajustava al benfer de la societat, si això existeix.  

Pinel entrà a la institució i va provar d’ordenar-la de manera objectiva, començant a buscar la causa i considerant la bogeria com una desorganització de les funcions cerebrals.  

Observava i anotava el que li semblava més destacable buscant similituds i diferències. Proposà un cert número de causes al patiment psíquic ja fossin físiques, d’herència o morals. Inventà el concepte de neurosi que la psicoanàlisi utilitzarà posteriorment i inicià el tractament moral aïllant i controlant les maneres que té el pacient de viure. Sotmetia al pacient a una disciplina severa i paternalista regulada per la llei mèdica. Era més un higienitista de la ment, per dir-ho d’alguna manera.  

És d’aquests principis la diferenciació entre aquells que busquen l’origen de la malaltia mental en el sistema nerviós, la biologia, la psiquiatria, equiparant-la a una malaltia orgànica, i els que hi troben un origen psíquic, relatiu, subjectiu. 

Encara ara existeix aquesta dicotomia i podem dir que s’ha diversificat encara més. La cerca en l’anatomia de signes concloents dels símptomes psíquics o posicionar aquests símptomes en un altre lloc, en psicoanàlisi diem en una altra escena.  

Això últim és fonamental i ens hi trobem sovint a la clínica ja que centrar-se en la biologia deixa al pacient mut perquè només s’interessa per la materialitat, la carn, la observació científica que per definició deixa al pacient en el pla de l’organisme. Aquesta idea va diametralment contra la idea de la psicoanàlisi de deixar parlar al pacient, que parli del que vulgui. Aquesta dicotomia és recurrent en el camp de les psicologies. Aquesta i altres tipus d’oposicions conceptuals i procedimentals.  

També Pinel va creure necessari començar a desenvolupar un llenguatge per poder expressar allò què observava seguint les idees il·lustrades i de la taxonomia amb desitjos d’ordenació del món. És a dir que tenia la necessitat que la observació fos enunciable amb un llenguatge comú pels clínics. Aquest esforç terminològic va enriquir molt la descripció d’allò que passava als alienats. I va permetre desenvolupar el que es considera la psiquiatria clàssica.  

Després de Pinel varen venir multitud d’altres autors que es basaven en la ciència per buscar un saber de la psique, centrant-se en general en allò observable per l’ull i mesurable. La visió i l’estudi mèdic de l’experiència. 

El deixeble de Pinel, Esquirol va desenvolupar la diferenciació entre les dues parts de l’esser humà que semblen irreconciliables: la part més inferior, instintiva o primaria i la funció pròpiament humana, la raó, com quelcom superior i localitzada, des d’un punt de vista cartesià, en el jo com a part de la consciència que li dona al subjecte la possibilitat d’escollir. Idees que també recolliria i ampliaria Freud per pensar la seva teoria. 

Freud, no massa més tard, després de començar per la neurologia, es va interessar en la terapèutica de Charcot i l’estudi de les histèriques utilitzant la hipnosi per a curar-les. En aquest pas, Freud, es va distanciar de la pura observació mèdica i es va començar a interessar per la clínica, l’estudi des del pacient. Més endavant abandonà la tècnica de la hipnosi al considerar-la massa suggestiva i començà un camí que durarà tota la seva vida descobrint una pràctica clínica usant l’associació lliure, el parlar lliure dels pacients, la talking cure. 

 Freud va situar la causa d’aquelles histèries més enllà de la consciència, en un altre pla, i a aquella instància la va anomenar inconscient. És aquesta instància, l’inconscient, la que va obrir l’estudi de la psique a una dimensió irracional que té més a veure amb el desig i les pulsions, que en definitiva descentra al subjecte de la racionalitat del penso per tant existeixo a una realitat menys positivista i que va permetre a Freud de parlar dels somnis i d’un més enllà del principi de plaer. L’esser humà no és tan sols un ser de raó i cerca de plaer té un component també destructiu i irracional. 

Freud va ser un pensador revolucionari que va pertorbar les ments victorianes de finals del segle XIX. Va dir que els nens i les nenes tenen sexualitat, experimenten satisfacció amb les pulsions del cos. Podem dir que Freud va anar desenvolupant idees que se li originaven a la consulta, durant les sessions amb els pacients, fent una teoria work in progess, és a dir, que anava desenvolupant-se contínuament, es repensava contínuament. En els seus escrits hi ha moltes anades i tornades, que configuren una teoria viva explicada a través de síntesis, tesis i antítesis. És un autor molt literat, escriu per assentar idees però mai tanca la porta al dubte. Aquesta manera d’acostar-se al saber planteja una diferència fonamental amb el punt de vista de la ciència de Popper que es basa en creure que l’únic coneixement vertader, podem dir el que val, les lleis, són aquelles que mai són falsajables per l’experiència. En algun tipus de ciències pures aquest extrem pot ser útil però en el

camp de les ciències socials es torna impracticable per la realitat diversa de l’esser humà i perquè deixaria en una situació estàtica la realitat humana.  

Freud va pensar i desenvolupar conceptes que han sobrevingut fonamentals per la psicoanàlisi i que algunes han estat superats. Complex d’Èdip, el jo, el super jo i l’allò, el conscient, el preconscient i l’inconscient, el concepte de pulsió, la pulsió de mort, transferència, defensa, resistència, associació lliure, la castració, entre molts altres…  

La seva teoria, com totes les teories que s’aprecien, és l’expressió d’una època. Abans de les grans guerres, a l’inici doncs de l’autoritarisme feixista i també a les beceroles del feminisme Freud va remoure el pensament benintencionat i patriarcal on les dones s’havien de cuidar de la família amb fills i marit inclòs i les nens i nenes eren considerats angelets. Es diu que Freud es va quedar a les portes de desenvolupar una teoria sobre la feminitat, però podem dir que va treure el tap que ha permés anar descobrint la substància de l’ampolla. Va ser més tard i sobretot amb Lacan que la psicoanàlisi va entrar de pler en la feminitat amb la teorització del gaudi Altre. 

Freud estava molt ocupat justificant a les audiències científiques els seus raonaments, per poder ser reconegut. En aquella època, també ara, la medicina era un saber amo i totes les idees havien de ser escoltades i acceptades pels il·lustres. La ciència d’aquella època es dedicava insistent i obsessivament en trobar veritats per si mateixes, descrivint, classificant i observant. Això es ben diferent de l’època actual que tan sols es busca profit i efectivitat més enllà del recorregut, de l’amor al saber. La psicoanàlisi en aquest sentit es mou a contracorrent ja que tan és important el recorregut com el desenllaç en la seva pràctica i la seva teoria. 

Freud va pensar ajudat per la clínica sobre multitud de qüestions en relació a la psique humana desvinculant-se sempre de plantejaments esotèrics o metafísics, sempre amb la lògica per davant. Les seves descripcions són minucioses i les seves idees robustes i justificades. També comprovades en la clínica.  

Va ser un home que buscava la coherència en el pensament i no acceptava allò que a ell mateix li grinyolava. De Joseph Breuer amb qui va compartir els inicis de la psicoanàlisi es va apartar com ho va fer de la hipnosi de Charcot, Breuer també li va obrir la porta amb la neurosi histèrica d’Anna O. La seductora pacient que en la seva estratègia histèrica inconscient va engatussar a Breuer no va poder fer el mateix amb Freud. Ell es va donar compte de qui o millor què tenia davant i la va per poder atendre. Això va ser un gran pas. De Carl Jung també es va separar i va ser una tragèdia al considerar-lo durant molt de temps el seu deixeble principal. Varen compartir viatges i teoria però Freud no podia acceptar la idea d’una energia sexual única, la libido. Jung es va allunyar del pensament de Freud i varen trencar.  

Un dels constructes més afortunats de Freud va ser el Complex d’Edip. Les energies sexuals infantils, la posició al món en relació a les pulsions com a conseqüència dels conflictes triangulars entre mare, pare i fill. Primer una relació incestuosa entre mare i fill/a que el pare té la funció de separar. En una de les seves revisions va dir que l’Edip del nen no era igual que el de la nena, degut a la diferència anatòmica. 

Posteriorment a la mort de Freud, com amb les bones idees els psicoanalistes i la psicoanàlisi es va anar expandint en diferents branques. La psicoanàlisi va seguir i cada psicoanalista afegia a la teoria noves idees. Alguns varen barrejar marxisme i psicoanàlisi, d’altres religions, també d’altres varen fer una deriva centrant-se amb el jo (la psicoanàlisi anglosaxona). 

D’aquest última idea he extret del text “els escrits de Lacan” el següent fragment “Així doncs a la distància necessària per a sostenir aquesta posició es a la que es pot atribuir la possible desaparició en la psicoanàlisi dels termes més vius de la seva experiència, l’inconscient, la sexualitat, els quals semblaria que podrien esborrar-se pròximament”.  

Per això Jacques Lacan a mitjans dels segle XX va fer un canvi a aquesta dispersió en alguns casos egocèntrica. Va afirmar que era necessari tornar a les idees de Freud, a revisitar els conceptes de Freud des d’origen. Considerava que els autors postfreudians s’havien desviat massa del que apuntava Freud i va iniciar un retorn a l’inventor de la psicoanàlisi.  

Però Lacan també era fill del seu temps. Si Freud va desenmascarar la sexualitat infantil, Lacan va introduir les teories del moment a la psicoanàlisi. La lingüística i l’estructuralisme han estat els pilars de la psicoanàlisi lacaniana. També la topologia i la matemàtica quan Lacan volia que el que deia fos el més clar possible. Aquesta introducció de concepcions esquemàtiques i abstractes fa que l’estudi de Lacan a vegades sigui difícil però no impossible. Lacan va desenvolupar els conceptes extrets de la lingüística de significant i significat per provar d’explicar com s’articula el llenguatge amb la subjectivitat. Va introduir la teoria dels discursos, va crear l’objecte petit a i va desenvolupar el concepte de gaudi. També va relativitzar el complex d’Edip i va desenvolupar la teoria del decaïment de la funció paterna.  

També va fer política Lacan aportant noves idees a la institució psicoanalítica IPA la qual cosa va fer que fos expulsat de la mateixa. Per una institució tan conservadora com la IPA no era acceptable que les sessions no tinguessin una durada determinada, Lacan posava al centre la obertura i tancament de l’inconscient i no la rigorositat d’un rellotge. Si al principi deia que la psiquiatria sempre es veu en el dilema de la etiologia biològica o la etimologia (això és un error que deixo per ser veritat) psíquica dels símptomes, la psicoanàlisi també dona voltes entre la institucionalitat i la subjectivitat. És a dir, si es necessària l’existència d’una autoritat institucional per fer psicoanàlisi o si amb l’autorització del propi analista ja és psicoanàlisi. No estic parlant d’obviar la importància d’un anàlisi per ser psicoanalista, però també és cert que es sol caure en el poder de la institució que limita la capacitat creadora del subjecte i l’inconscient. Aquest sempre és un tema a debatre. 

La particularitat de la psicoanàlisi és la qüestió del cas per cas, del subjecte que fa símptoma de manera particular i en aquesta particularitat troba una sortida única al propi nus. En això la psicoanàlisi està i d’aquí sembla que es pugui moure massa. 

——————————————— 

Ara provaré de parlar sobre la segona pregunta: on ens trobem ara? Amb Freud estaríem parlant de la família tradicional, pare cap de família i ordenador de lo social. El pare com a fal·lus ordenador. En la feminitat s’inscrivia tot el que s’havia d’ignorar. La dona molestava. Aquesta realitat articulada amb les subjectivitats provocava símptomes. Els psicoanalistes devem a les crisis histèriques l’inici de la psicoanàlisi. Per això Freud va desenvolupar el complex d’Èdip i tot el relacionat amb la novel·la familiar. Lacan, també forma part d’una època, de mitjans de segle XX. Ell va indicar que allò que havia viscut Freud en relació al pare estava en decaïment. Ja en Freud estava en retrocés. Per exemple les sufragistes, que demanaven el vot per les dones, són de la època de Freud. Lacan parlava de la funció paterna per desvincular-la de quelcom personalitzat. És cert que El Pare en majúscules havia construït moltes neurosis i molts moviments del segle XX han fet caure aquest pare, sovint identificat en la figura de deu. 

Ara és un bon moment de recordar que la clínica psicoanalítica es concentra en la subjectivitat i que per tant provar d’acostar-se a un saber global a part de ser un atreviment és això una aproximació, l’intent de dir alguna cosa en lo social per orientar-se en la consulta. Per això respondre a la pregunta on ens trobem ara ha de ser un esforç compartit. 

Si Freud va permetre parlar del pare en majuscules, Lacan va preveure el seu declivi, actualment estaríem més immersos en el mateix. Com s’expressa això? 

Sembla que actualment la realitat familiar s’ha diversificat en extensió i les realitats subjectives s’han desvinculat en major o menor mesura de la funció paterna tradicional, la del pare. El pare ordenador i en alguns casos venerat ha passat a la història i la realitat s’ha reconfigurat en positiu i en negatiu. En positiu per la obertura de possibilitat en els desitjos, semblaria que la moralitat patriarcal que ordena en nom d’un bé unificador ja no és tan sòlid, llavors són possibles diverses sortides subjectives davant la vida. No hi ha tanta predestinació, cadascú s’espavila per tirar endavant. Són des d’aquests punts vista uns temps on la psicoanàlisi lliga perquè ella es centra en la subjectivitat que busca alguna sortida sense massa a prioris. Però la clínica ens indica que no es pot tot, que hi ha límits i impossibles, allò que Lacan digué el Real i en aquesta tendència al tot s’hi val animada per un discurs consumista fa que es vulgui superar el que no es pot superar i alguns individus es situïn en un passatge a l’acte. És per això i per l’altre vessant que en lo social està tornant una espècie de pare ideal i totèmic. Al faltar un pare sòlid alguns el reclamen en la seva pitjor forma, unitari i segregador. Un pare que decideix el que està bé i el que està malament sense fixar-se en la diferència, amb uns ideals construïts en identificacions enganyoses que prometen separar-se del subjecte en falta, la qual cosa fa que la divisió subjectiva torni redoblada.  

Ara fa falta psicoanàlisi lacaniana, que per mi és la psicoanàlisi més femenina. El discurs analític és un discurs que no és fàl·lic sinó altre. És aquesta qüestió de la falta d’orientació que fa que alguns subjectes es sentin desemparats. Lacan d’acord amb el seu temps que és el que va iniciar el nostre, en el seu desenvolupament teòric permet orientar el subjecte, que en faci alguna cosa de la seva falta. Al constituir el concepte de funció paterna com a necessària però no fixada en la persona del pare biològic obre molt les possibilitats de fer lligam però també responsabilitza directament al subjecte amb la seva existència. Finalment parlem de servir-se del pare.  

Hi ha una concepció de Recalcati prou interessant quan aposta per una transmissió de pares a fills, una transmissió en forma de testimoni, que serveixi d’exemple però no de tap que pot substituir educacions tradicionals i patriarcals. Els pares en falta estan de moda.  

Com s’ho faci cadascú amb la falta, aquesta és la qüestió de la subjectivitat.

Altres publicacions

Scroll to Top