Publicacions

El problema del desig

Jornada de Psicoanàlisi virtual el 20/03/21

Disposo de poc temps i aquest és un tema molt ampli, per la qual cosa me  centraré en dos punts per desenvolupar-lo: 

– L’origen i dialèctica del desig en l’esser humà 

– Com es presenta el desig en l’estructura obsessiva 

La psicoanàlisi s’ocupa del processos mentals, a diferència de la psicologia que s’ocupa del comportament humà. Per la psicoanàlisi el Desig és allò  que ens humanitza, que ens fa diferents de les espècies animals que es  mouen únicament en el registre de la necessitat, de menjar, de beure, de  descansar o de procrear en les èpoques de zel. Els animals no tenen  consciència de la vida i la mort. 

En els humans la qüestió del desig va més enllà de la necessitat. Intentem  entendre aquesta lògica: 

Els humans arribem a un mon de llenguatge, un llenguatge que nomena  les coses, les defineix, les classifica i les ordena. A aquest individu que està immers en el mon del llenguatge l’anomenem subjecte (agafem el  concepte de la lingüística). 

Aquest subjecte en el curs de la seva vida va perdent aquells primers  objectes que li proporcionen satisfacció (el pit, les carícies, aquell to de  veu …). Quan vol tornar a experimentar aquestes sensacions plaents per  satisfer la gana, la sed, la neteja, les cures… ha de generar una al·lucinació  i manifestar amb el seu cos el malestar, amb el crit, el plor, la tensió….  Aquesta al·lucinació és la representació mental de l’objecte que havia  satisfet el seu desig la primera vegada. D’aquest forma podem dir que el  desig és el procés pel qual el subjecte s’adreça a buscar una satisfacció  per mitjà de la busca d’un objecte que en realitat ja està perdut. 

Quan parlem d’objecte en psicoanàlisi, fem referència no a la materialitat  d’una cosa concreta, parlem de representació psíquica d’aquesta cosa.

Així doncs la vida del subjecte va de objecte en objecte, o d’objectiu en  objectiu, però en realitat no sap gairebé el que busca perquè aquelles  primeres experiències de satisfacció estan perdudes. En questa metonímia d’anar d’objecte en objecte el desig no s’acaba mai i només es para quan  acaba la vida del subjecte. 

La particularitat del desig és aquell impuls que és específic per cada  subjecte i que es mostra de forma inestable, erràtica, efímera,  indestructible i irrenunciable. 

Aquest recorregut de objecte en objecte confereix una definició al  subjecte, una identitat, una manera d’estar en el mon i de relacionar-se  amb ell. 

Les seves eleccions vindran determinades per allò que cada objecte pugui  representar en les seves associacions mentals inconscients. Escollirà  aquells objecte en els quals hagi vist o sentit alguna característica que  pugui relacionar amb les primeres experiències de satisfacció. 

Cada objecte li confereix un “plus de valor” i una satisfacció joica que  millora la imatge de si mateix, ja que la imatge és fonamentalment una  construcció imaginària necessària en la construcció del jo. 

En l’home la busca d’objecte s’orienta en la lògica del tenir i en la dona  s’orienta en la lògica del ser. La dona busca tot allò que la fa ser desitjable, interessant, culta, atractiva… en l’home tot allò que li dona prestigi,  poder, diners, èxit… Aquest lògica no es veu modificada en el cas de la  homosexualitat masculina o femenina.  

Hegel en la Fenomenologia de l’Esperit planteja que el desig és produït  per l’alteritat, la relació amb els semblants. Planteja que el desig és desig  de reconeixement, d’acceptació i d’amor per part de l’altre. Lacan agafa  de Hegel la fórmula de que el Desig és el Desig de l’Altre en la que fa  referència al Desig com a Desig inconscient i a l’Altre com a alteritat i com  a lloc de la determinació significant del Subjecte, o sigui l’Inconscient. 

Lacan (1901-1984) ja es recolza en les aportacions de Saussure de la  lingüística estructural i agafa del signe lingüístic el concepte de significant. El significant és la representació psíquica del so que emetem per 

anomenar una cosa, el so tal com el perceben els nostres sentits. A la  vegada que el significat és el concepte al qual correspon. 

A partir d’aquest moment Lacan substitueix el terme persona, ésser humà, home, dona, propi de la tradició humanística pel de subjecte del  inconscient. 

El contingut del inconscient i i amb ell el seus desitjos queden oblidats pel  mecanisme de la Repressió Primària, Lacan ho compara amb la petjada  sobre la sorra de la platja, petjada que s’esborra després de deixar la  marca. 

En les darreres dècades del SXX els psicoanalistes rebíem demandes de  subjectes que venien per poder determinar el seu desig inconscient en els  moments de veure’s a prop de decisions importants en la construcció de  les seves vides. Actualment aquestes demandes no predominen i les  demandes actuals estan adreçades a poder resoldre problemes concrets  de la vida formulats en el termes del discurs actual : Poder entendre i  resoldre les pròpies angoixes sense entrar en la dependència dels fàrmacs, poder sortir d’una addicció, recuperar-se d’un bulling, enfrontar la  separació amb la parella quan s’acaba el desig, resoldre la dependència  emocional, les inseguretats, la manca de desig … 

He fet un petit esbós de com es presenten les dificultats en el desig de les  neurosis obsessives. Hauríem de començar per diferenciar entre els trets  obsessius que tots en tenim i la neurosis obsessiva configurada com una  malaltia psíquica. 

L’obsessiu és aquell subjecte que porta una vida considerablement  ritualitzada en la que les sorpreses i els imprevistos no li agraden. Es el  bon i eficient funcionari o l’impecable treballador que sempre està  disposat a posar les necessitats de l’empresa per davant de les seves. La  seva vida es regeix per la ètica de fer el be, per mitjà del sacrifici. Sempre  està disposat a ajudar a qui ho necessiti. En aquesta posició subjectiva  converteix la vida en un cúmul de sacrificis, com el mite de Sísif, que no  acaba mai de pujar la pedra damunt la muntanya. En aquesta dinàmica no 

te temps per preocupar-se per les “insignificances del desig” que podrien  donar-li algunes satisfaccions i està a la vegada orgullós de si mateix  “encumbrat” en el seu narcisisme de bona persona. 

El problema ve perquè te “atacs de ràbia” que li fan perdre els papers,  normalment en l’entorn domèstic i amb la família, dels quals en pateix i  se’n culpabilitza posteriorment. Aquesta és la causa de moltes ruptures de parella i de denúncies de violència en la parella. 

També pot presentar-se com aquell subjecte que te pensaments de fer  mal a algú a qui a la vegada s’estima i al qual aquesta idea l’horroritza.  

L’obsessiu viu per satisfer les necessitats i el benestar dels demés, però viu inconscientment esperant que se li reconegui el seu sacrifici. Quan això no passa ( freqüentment) es converteix en un reservori d’odi. Ho podem  veure en el seu discurs que a la mínima possibilitat dispara agressivitat. 

És la raó inconscient del ressentiment per allò que ell no es permet. Viu  castigant als demés als qui fa responsables de la seva frustració i de la  seva infelicitat, enrabiat amb el món i amb tothom perquè no se li  reconeix el seu sacrifici. Això complica enormement la relació amb els  altres i produeix comportaments impulsats per una demanda moral  agressiva, després de la qual el subjecte es refugia en la seva retorçada  moral manifestant que obra en nom del be i de la seva bondat. Aquesta és la seva moral neuròtica. 

En l’obsessiu la sola idea d’haver de manifestar el seu desig parlant, o de  haver de discrepar d’un altre, d’argumentar les seves intencions o els seus  plans li fa pànic i s’imagina perdent els favors i/o l’estima que rep d’aquest altre. Està còmodament instal·lat en la seva posició submisa. 

Lacan agafa d’una novel·la de Cazotte “el diablo enamorado” la pregunta  “què vol l’Altre ?” Aquí ens referim a l’Altre com l’inconscient. Com a  aquell lloc des del qual el subjecte es constitueix per mitjà del significant. 

Si el subjecte queda aixafat en la demanda de l’Altre o en la suposada  demanda de l’Altre, la pregunta “que s’espera de mi?” no troba manera  de poder d’articular el desig propi. 

La intervenció de l’analista busca deixar silencis en el seu discurs,intentar  sostenir la demanda sense respondre per tal de donar possibilitat al  desplegament del discurs, intervenir en forma d’escansió de les sessions,  de talls, aprofitant les formacions del inconscient, els somnis, els equívocs  quan hi són. Lacan arriba a definir l’equívoc com el paradigma de la  interpretació. Es tracta d’obrir el subjecte al seu propi inconscient, a  aquesta instància psíquica que ja anomenem l’Altre. 

La obsessió és la neurosi que no tolera la manca de l’Altre, un inconscient  mancat d’una falla estructural en l’Altre. S’ha convertit en un subjecte que va per la vida intentant reparar aquesta falta que és irreparable per  estructura. D’aquí en surt el seu perfeccionisme i la seva posició de  submissió en la vida.  

La clínica de l’obsessió pot arribar a situacions molt greus de inhibició,  d’angoixa i d’actituds sadomasoquistes en les que el pacient fantasiegi  amb l’autodestrucció abans de fer un viratge en el seu fantasma per obrir  la opció de possibilitar canvis per viure mes d’acord amb els seus desitjos. 

Encara que el subjecte obsessiu no trobi excuses per atribuir la seva  infelicitat a l’Altre, tampoc això li donarà el benestar que podria esperar se’n, perquè aquest mandat ve de la moral i no del desig. 

El seu punt d’ancoratge és el d’un desig molt aviat satisfet al principi de la  vida. Podem representar-nos el nadó al qual se li satisfan les necessitats  abans de que les demani, abans de que amb el plor adreçat a l’altre  manifesti el desig de ser satisfet amb l’objecte (pit) que li permeti la  reducció de les tensions corporals.  

Sempre s’ha de pagar algun preu per sortir de l’entrellat. L’obsessiu ha de  poder pagar el preu de permetre’s fallar, de no poder amb tot, d’obrir-se a la possibilitat de la falta que el pugui alliberar del pànic al conflicte amb  l’altre. 

El subjecte obsessiu viu en el seu ressentiment per allò que ell mateix no  es permet, no acaba les coses, evita destacar i en realitat l’espanta tenir  èxit o haver de competir. La vida se li fa molt feixuga i acaba fàcilment 

sense trobar al·licients ni poder il·lusionar-se per res amb una vida molt  petita i ritualitzada carregada d’obligacions. 

L’esforç del obsessiu és el de presentar sempre el desig com a impossible i posar tot l’esforç en el servilisme i en la negació de les pròpies  satisfaccions.  

Si en la clínica de la obsessió trobem el desig com a impossible, en la  clínica de la histèria que afecta en general a una diversitat de patologies  que passen pel cos i que no tenen una etiologia orgànica, hi trobem el  problema del desig en forma de insatisfacció. La insatisfacció del desig  inconscient és un element central en la clínica de diverses afectacions que  tenen a veure amb aquesta estructura. 

Tan en la dona com en l’home, el subjecte histèric es pregunta “que és ser  una dona?”. A la busca de respostes cau en identificacions amb un tercer  masculí per reconèixer en ell el propi desig.  

Tantes relacions que deriven en maltractaments o en dramàtiques  repeticions de relacions fracassades, tenen el seu punt d’anclatge en una  insatisfacció estructural de la qual el subjecte fa responsable a la parella  però en que inconscientment a vegades en participa.  

Es molt important en la clínica dels maltractaments no situar les  problemàtiques en la seva vessant psicopatològica, ja que el  maltractament pot donar-se en totes les estructures clíniques i considerar  des d’una mirada amplia els aspectes socioculturals, així com les derives  dels subjectes implicats en la seva relació al desig i a la vida amorosa.  

En les psicosis, existia tendència a pensar que el subjecte psicòtic no tenia  desig. Aquesta concepció ha fet un viratge important en la clínica de la  psicoanàlisi a partir de les aportacions de J.Lacan que permeten treballar  la psicosis perquè no esdevingui el subjecte residual que veiem a la deriva  entre dispositius psiquiàtrics, respectant la importància dels continguts  delirants i buscant l’estabilització de les crisis per mitjà de l’establiment 

d’una suplència d’objecte. Això obre les portes a una clínica de solucions  imaginatives que permet al subjecte psicòtic una vida menys violenta,  menys erràtica, menys dura, que li permeti fer-se un nom i un lloc en el  mon. Lacan Treballa sobre la obra de James Joyce (Ulises), en la que  podem trobar-hi la creació de neologismes (termes espontàniament  inventats), per la única raó de que la fonètica li resultava atractiva sense  preocupar-se del sentit, la qual cosa possibilitava al prolífic escriptor evitar l’eclosió de la psicosis com a malaltia.  

Aquest importantíssim descobriment de Lacan que obre la porta a una  clínica de la psicosis respectuosa amb el subjecte.  

Podem concloure en aquest breu recorregut per les principals estructures  clíniques, en les que m’he estès una mica més en la obsessió, amb la  intenció de situar la relació del subjecte amb el propi Desig com a element estructural de gran importància en la pràctica clínica que permet, en el  treball de l’anàlisi, millorar de forma digne la vida del subjecte. 

Narcís Borrat i Sunyer 

Psicoanalista 

Bibliografia: 

– J.Lacan. El deseo y su interpretación. Seminari 1958-59. Paidós. – N.Ferreyra, G.Levy, J.Milano, A. Salafià. ¿ Que es el deseo ? . Ed Kliné. – J.Dor. Introducción a la lectura de Lacan. Gedisa. 

– P.Kaufmann (comp.) Elementos para una enciclopedia del psicoanálisis.  – C. Gallano. El deseo. Publicacions del Col.legi de Psicoanàlisi de Madrid.  – Kojève.J. La dialectica del amo y el esclavo en Hegel.

Altres publicacions

Scroll to Top