Publicacions

Vostès es preguntaran perquè els psicoanalistes ens preocupem de qüestions tals com la memòria i l’oblit en la seva vessant individual i social.

No parlarem de la vessant neurològica o cognitiva d’aquesta funció, sinó de la importància de la mateixa en la construcció de la vida individual i col·lectiva.

La taula d’avui és un intent de respondre a la importància que té en la vida de les persones i de les societats, per la configuració de les seves identitats i sobretot a que podem adonar-nos que oblidar té conseqüències, així com recordar també en té.

La psicoanàlisi ens ensenya que qui no vol saber i es refugia en l’oblit està més exposat a la repetició, i és més vulnerable a emmalaltir, de manera que podem dir que la ignorància té un preu: es paga amb símptomes.

Freud va descobrir que l’inconscient estava fora del temps cronològic, que els esdeveniments de la vida no estaven ordenats de forma lineal i cronològica sinó que en el nostre psiquisme les coses funcionaven ordenades segons unes altres lleis anomenades les lleis de l’inconscient, es a dir, s’ordenaven segons les lleis simbòliques dels desplaçaments i les condensacions dels anomenats processos primaris, d’aquesta manera els esdeveniments es relacionen entre si més enllà de la seva ordenació cronològica.

La seva irrupció en la memòria se’ns presenta de forma discontínua. Discontinuïtat que ve marcada pel fet d’ésser mortals. Només per algú que se sap mortal el temps té algún sentit, i només algú que parla, que està travessat pel llenguatge (humà, naturalment) se sap mortal.

Martin Haidegger deia: només l’home mor, els animals pereixen.

La successió temporal en la que viu l’home és de fet una discontinuïtat marcada pel temps del llenguatge, un temps lògic propi de l’inconscient i de les seves formacions (els lapsus, els oblits, els somnis).

El temps de l’inconscient és el temps de la paraula i del llenguatge. La memòria o la facultat de recordar ve estretament lligada a aquesta ordenació discontínua dels esdeveniments, a les lleis de l’inconscient i a un mecanisme psíquic que s’anomena repressió (que no s’ha de confondre amb la repressió social) que delimita allò que recordem i mantenim en la consciència, i allò que oblidem, és a dir: no es recorda el que es vol, es recorda allò que el nostre psiquisme ens deixa recordar. En el pla social la psicoanàlisi pot fer-hi algunes modestes aportacions amb l’ànim de que no siguin concloents. Som conscients de que la psicoanàlisi no pot explicar-ho tot però si que aporta una manera diferent de pensar les coses, un altre prisma que és articulable amb les reflexions dels altres discursos.

Per això fem taules rodones com aquesta, interdiscursives. En el pla d’allò social doncs, és una obvietat que la nostra societat i cultura occidentals se sustenten sobre la lògica productiva i discursiva del capitalisme. Les relacions de producció i consum del lliure mercat delimiten la forma en com vivim la majoria de les persones en el nostre món occidental.

Al discurs que regula aquestes formes de producció i de consum en podem anomenar discurs capitalista, de fet J.Lacan ja utilitzava aquest concepte, abans que Foucault difongués la importància del terme discurs per l’estudi de les ciències socials.

Discurs capitalista és un discurs que promou un subjecte anhistòric, un subjecte sense memòria, un subjecte del gaudi, infantilitzat i enganxat a les formes d’entreteniment que el mercat li posa al seu abast. El subjecte capitalista no el mou la passió de saber sinó les de funcionar i tenir. És un subjecte que es mou en la filosofia de vida més utilitarista possible.

El saber de la història i el de l’experiència han quedat desvirtuats al costat de la potència de la societat de la informació, que per altres costats ens aporta considerables avantatges. El que promou i configura el discurs capitalista és un subjecte adaptable a tot, al que no li interessen massa els seus propis referents històrics ni el seu propi passat. Promou bons ciutadans adaptats a la ignorància i al consumisme més absurd, evocats a la repetició sense temps de comprendre gaire res. És freqüent veure en les consultes actualment i cada vegada de forma més assídua individus que no poden pensar abans d’actuar i que només es mouen per impulsos de busca de satisfacció immediata.

Lacan planteja el temps del psiquisme en una lògica seqüència de tres moments: l’instant de la mirada, el temps de comprendre i el moment de concloure.

El subjecte contemporani seria el limitat a l’instant de la mirada, al qual li manca temps per tot i no arriba a entendre les coses que li passen, i que tampoc acaba de concloure res. Vull fer una referència, ja que el tema de la memòria i l’oblit en allò social ens porta de ple a la qüestió de la nostra memòria històrica en una reflexió sobre la nostra història social més recent, la del S.XX; observem com la guerra civil va comportar un drama social, cultural i humà que va suposar la mort de multitud de combatents republicans, de molta població civil, l’exili de famílies senceres i de combatents, molts dels quals (uns 10.000) varen acabar als camps d’extermini nazis per mediació del règim de Wichy. El maltractament que els combatents i les famílies exiliades varen rebre a França, l’eliminació sistemàtica de bona part dels que intentaven retornar fins molt després d’acabada la guerra, la humiliació social dels vençuts i les seves famílies, la destrucció de les creacions culturals i de les institucions pròpies de la societat catalana i republicana, l’intent d’abolició de la llengua i de tots els signes que configuraven la identitat dels pobles català i basc.

Tant de patiment, tanta mort i destrucció, que no hi ha prou paraules per anomenar aquesta tragèdia, la més traumàtica de les tragèdies de l’Espanya del S.XX que va comportar una gravíssima regressió a una societat molt més arcaica i involucionada de la que teníem en temps de la segona república.

El silenci imposat per la cruel repressió social del franquisme va concloure en un procés de transició política a la mort del dictador, en el que es va acordar una llei d’amnistia l’any 1977 en un intent de reconciliació i dins un pacte de silenci acordat entre les diferents forces polítiques de la transició.

Fins l’any 2002 una força política (Esquerra Unida) no presenta una proposició al parlament en la que demana al govern a restituir la memòria i l’estudi dels greus fets esdevinguts durant la guerra civil i en la dictadura del General Franco, amb la complicitat de bona part de l’església catòlica, convidant el govern a restituir el respecte i la dignitat pels vençuts, pels exiliats i pels morts, d’aquesta horrorosa guerra i d’aquesta cruel dictadura en la que tots hi varem perdre tant. No cal dir que aquesta proposició no va progressar per l’oposició del Partit Popular que llavors tenia majoria absoluta en el parlament.

La documentació d’aquesta etapa es troba en el conflictiu arxiu de Salamanca on hi estan dipositats els documents espoliats a la Generalitat del govern català de la segona república.

La impossibilitat d’exhumar els cadàvers de les execucions per poder-los allotjar en els llocs funeraris públics, amb la dignitat i el respecte que aquests morts es mereixen.

L’abandó dels cadàvers confinats a l’oblit en els llocs profans, condemnats a no poder rebre sepultura segons els ritus socials i religiosos de cada família era antigament un càstig post-mortem que, en diverses civilitzacions estudiades, només s’aplicava als temibles criminals que eren considerats grans traïdors de la pàtria.

L’oblit del trauma afavoreix la repetició. Hem viscut en aquest darrer govern del partit Popular un retorn a les formes de fer dictatorials, a la sistematització de la utilització de la mentida, la negació, la ocultació de la veritat, la criminalització dels adversaris, la instauració del pensament únic, la promoció de la societat de la ignorància a l’aparició de tota una sèrie de senyals altament preocupants que deixaven veure clarament un retorn al franquisme en el fons i en les formes.

L’interès que aquesta realitat té per la psicoanàlisi va més enllà dels ideals de cadascú de nosaltres, es tracta de poder parlar dels traumes, de poder treure els traumes de les catacumbes del silenci i de l’oblit.

El nostre país no ha fet un procés d’elaboració que ens permeti entendre el que va passar. No hem après prou d’aquesta lliçó, no hem fet una elaboració suficient dels traumes històrics com per poder entrar en una maduresa social que ens permeti saber millor el que hem estat per poder saber el que volem ser. Espanya no ha fet com Alemanya o com els països llatinoamericans que han viscut cruels i sanguinàries dictadures militars.

Aquí no hem vist manifestacions massives pels carrers demanant justícia pels fets esdevinguts. El compromís en elaborar la història ha estat més dels cineastes que dels polítics, per posar un exemple, i la complicitat del PP amb els horrors de la guerra civil i del franquisme ha estat i és més que evident, es concreta en subvencionar la fundació que guarda el llegat del dictador.

Es tracta de poder parlar del trauma, de no prolongar més el temps de silenci ara que gairebé no queden testimonis directes de la tragèdia, es tracta de poder restituir el respecte a tots aquells que varen lluitar amb la il·lusió de voler un món millor, es tracta de que els nostres escolars puguin estudiar un tant important capítol de la seva història que encara no estudien en els seus llibres de text (gairebé tres generacions més tard), es tracta de poder enterrar els morts en un lloc digne.

Els psicoanalistes creiem que podem posar algunes poques paraules a tot això i no volem ni podem ser còmplices d’aquests horrors i d’aquest càstig. Tinguem en compte que el silenci, per qui veu les coses, és complicitat.