Publicacions

Pau Borrat Quan ens vam reunir per preparar la taula d’avui, vam veure que de forma gairebé natural, els quatre intervinents volíem abordar la qüestió del càrtel des d’una posició potser més teórica, en les primeres xerrades, a una de més col·loquial, o profana com deia Freud, en les últimes.

Vaig demanar anar últim per intentar fer cinc cèntims dels meus pensaments, una mica allunyats de la teoria, en relació al càrtel i allò que el diferencia del grup. Especialment pels companys que mai han participat en un i tenen curiositat.

Volia, abans de posar-me a escriure, situar-me en context. Vaig llegir el text que Lacan va escriure al 1980, en el marc de l’escissió de la EFP (escola de psicoanàlisi que ell va fundar al 1964), titulat “Decolaje o despegue de la Escuela”. Era un moment de crisi en l’escola, fins al punt que ell no va dubtar en dissoldre allò que havia muntat per poder elaborar i treballar sobre el saber que l’anàlisi deixa per cadascú, un saber que no es troba en els llibres. És a l’escola que es treballa sobre l’experiència i els efectes de l’anàlisi.

La operació de dissoldre, de desmuntar, de desenganxar, és algo a lo que Lacan ens acostumarà al llarg de la seva obra. Sembla que al llegir-lo, al escoltar la seva elaboració, un no acabi mai de poder “entendre del tot” el que comenta. O dit d’una altra manera, per mi es tracta d’un saber que mai s’acaba de tancar, de coagular, d’enganxar del tot. Per més que ho intenti, sempre hi ha algo que no entenc, que s’escapa, que segueix essent críptic per mi. M’ajuda a entendre perquè hi ha companys i docents que porten dècades anys estudiant els mateixos seminaris i encara hi segueixen, aprenent a cada volta nova que donen.

Freud ja aplicava aquesta lògica al llarg de la seva obra, cosa que m’encanta. Construïa una hipòtesi, partia d’una proposta que anava elaborant i comprovant fins que trobava algun element des de la clínica que ho refutava i l’obligava a tornar a reconstruir aquell saber que podia semblar acabat.

La paraula Décollage, llavors, defineix allò que hauria de ser un principi fonamental pels interessats en la psicoanàlisi lacaniana. La de no tancar mai la pregunta, que resultarà el nostre motor de saber. [Décollage en francès condensa alhora diverses interpretacions: despegue (d’un avió), des-pegue, des-escuelamiento. Totes tenen a veure amb el que comentem avui].

Vaig començar a estudiar psicoanàlisi, en el meu cas va ser a partir del màster d’ACCEP, el nostre col·legi clínic. A partir de la impotència mútua al no entendre una misèria del que llegíem de Lacan per les classes, vam decidir entre alguns companys ajuntar-nos a llegir-lo junts, de tant en tant, durant alguna tarda. Aquest grup d’amics ha anat transformant-se, però encara a dia d’avui perdura. Aprofito per enviar-los una abraçada.

En tot cas, vam formar un grup d’estudi. Potser alguns de vosaltres esteu en una situació similar. En aquest grup, durant aquestes tardes, miràvem de repartir-nos la feina i desxifràvem entre tots el que podíem. Recordo que per aquell moment, un dels companys del grup tenia un recorregut teòric molt elevat, que feia que me l’escoltés molt, i li atribuís un saber diferent als altres, gairebé inqüestionable. El mateix passava en el grup de classe, es produïen certes dinàmiques de grup que tendien a la idealització d’alguns docents, a les diferències i en ocasions molèsties amb alguns companys, o

a quedar, molts de nosaltres, meravellats amb “lo molt que en sabia” aquest o aquell, per exemple. Alguns competien entre ells, d’altres s’enganxaven en grupets al voltant d’aquest o d’aquell, etc. En definitiva, com passa arreu on s’ajunten vàries persones.

Aquestes dinàmiques de grups, pròpies de la condició humana, són de l’ordre imaginari. El sentit, el saber teòric, la idealització o la infatuació, ens situen a l’eix imaginari, on el jo desplega tot el seu arsenal, i per tant, opera una relació marcada per la imatge, la rivalitat i de vegades, l’agressivitat. Repeteixo, en qualsevol grup d’amics o de feina sol donar-se això, no cal que us ho expliqui.

El que dona la seva especificitat a la psicoanàlisi, respecte d’altres teràpies o de la psicologia, és que se surt d’aquest eix imaginari del jo, per analitzar el que es produeix a nivell simbòlic, és el que anomenem la transferència. La modalitat de relació del subjecte amb l’Altre, amb el seu inconscient en definitiva. I hi ha un fet molt important, que és no deixar de banda lo real. Comprendre que no tot és simbolitzable, no tot pot passar per les paraules i el sentit, i en definitiva, que tots hem de lidiar amb la castració. Això significa intentar entendre com fer amb allò que no deixa de no funcionar.

Lacan insistia molt amb això. Per aquesta raó, quan la seva primera escola va tendir a aquest desplaçament cap a l’imaginari i a les dinàmiques mencionades anteriorment, per raons que no entrarem aquí, ell no va tenir cap dubte en dissoldre-la. Va establir la permutació, és a dir, la rotació entre membres de les instàncies que s’asseguren que l’escola funcioni, com a principi fonamental. La següent escola fundada al 1981, l’ECF, també va patir una dissolució que va donar lloc a l’escola dels fòrums del camp lacanià, que és a la que pertanyem molts de nosaltres. En tot cas, un cop més, la deriva era cap als fenòmens de grup.

Un principi fonamental del càrtel és el fet que d’entrada, ja saps que acabarà. És un conjunt de quatre persones més una, que pot ser qualsevol però és algú, que es posaran a treballar sobre un tema concret durant un any o dos. Llavors, això acaba. És, com veieu, un intent per garantir que no es produeix un enganxament, una cristal·lització del saber ni una tendència cap a suturar de sentit tota l’elaboració teòrica i clínica.

En el càrtel, els membres, animats pel més u, posen sobre la taula la seva línia de treball, les seves elaboracions, i també hauran de parlar i intentar elaborar alguna cosa de les crisis que poden sorgir. És normal que al cap de un temps el desig d’algun o de varis decaigui, que s’entri en certes dinàmiques grupals inconscients, etc. De tot això, cal parlar-ne, a cel obert.

Tornant al que puc intentar aportar des de la meva experiència, vull dir que la meva posició i participació en els grups d’estudi i/o càrtels no ha sigut sempre la mateixa. Ja he parlat del grup, del principi. Un temps més endavant, uns companys i docents em van oferir entrar a formar part d’un càrtel. Primera pregunta que em vaig fer “si no en sé prou, què puc aportar aquí?” o “cal saber d’un tema per poder-hi participar?”. Ràpidament em van fer veure que no era així, si no que cadascú aportava allò que podia i volia, des d’una posició particular. Una posició que a més tenia que veure amb la posició subjectiva, en el moment de l’anàlisi de cadascú i la seva relació amb la falta. Com a exemple, puc dir que aquell primer càrtel no vaig sostenir-lo i el vaig abandonar. No estava en un moment en què me les volgués ni pogués manegar amb allò que no sabia. Per lo tant, va ser un primer fracàs.

Una primera experiència que per mi, posa sobre la taula el fet que en el càrtel s’hi posa en joc algo de la identitat i la subjectivitat de cadascú. Sí, treballem sobre un tema en comú, però cadascú des d’un subtema de la seva elecció. Sí, hi ha un dels membres que té una posició diferent, però no és per transmetre un saber magistral, si no per assegurar-se que el desig no deixa de circular, i vetllar perquè no es produeixi aquest enganxament, estancament, solidificació imaginària. Sí, s’elabora un material, però com diu Lacan en relació a l’escola, cadascú té via lliure per demostrar què fa amb el saber que l’experiència deposita.

Per mi, la diferència fonamental és que en el grup, un està al paraigües de l’altre (en minúscula), del sentit i del saber coagulat. I la tendència és que això cada cop es fa més difícil de trencar.

En el càrtel, cadascú posa en joc la seva falta de saber, les seves preguntes, interrogants, per poder elaborar un saber que si bé es propi, pot posar en comú a partir d’una transferència de treball. Un saber que té a veure amb aquest forat en el sentit que no pot acabar-se de tancar mai, però que ens anima a treballar-hi al voltant.

Us animo a proposar un càrtel, o a buscar-ne un. Per finalitzar, tan sols vull mencionar que en el volant, que és la revista del nostre fòrum, tenim un apartat de “buscacàrtels”. Podeu fer arribar idees, peticions allà i nosaltres les difondrem als col·legues per crear un primer llaç de contacte.